0

S’acosta la fi del món…

A l’estiu, quan es té més temps lliure que mai, és un bon moment per visionar documentals d’aquells que prediuen la proximitat de la fi dels temps. N’hi ha en totes les televisions, xarxes i plataformes, i per a tots els gustos: des dels que pronostiquen la desaparició dels peixos i la conversió dels mars en grans clavagueres –Seaspiracy– o la insostenibilitat de la ramaderia –Cowspiracy– fins als que anuncien la irreversibilitat del canvi climàtic i les seves catastròfiques conseqüències –Una verdad muy incómoda, Before the flood–, passant pels de denúncia dels perills de les noves tecnologies –El dilema de las redes, El arma perfecta–, els que preveuen aturs massius a causa de la robòtica i la intel·ligència artificial o altres desastres econòmics –Collapse–, els que auguren futures pandèmies pitjors i tot que la covid Pandemic, els que creuen inevitable l’arribada de nous totalitarismes i majors desigualtats –Una historia del futuro–, etc. Per als que prefereixin llegir, la literatura apocalíptica també és abundant.

Són tots ells treballs seriosos i ben fonamentats. Podria ser, doncs, que estiguéssim a prop de la sisena gran extinció d’espècies (la que eliminaria els homes de sobre la Terra) i que, malgrat els avisos, no en fóssim prou conscients? Podria ser.

Alternativament, podria ser que senzillament penséssim que tot plegat no és per a demà (i com el mal estudiant, esperarem al darrer minut per posar-nos-hi) o que creguéssim que també tenen les seves raons aquells que afirmen que no n’hi ha per a tant, que la Terra no és l’únic planeta disponible, o que la tecnologia ens salvarà. De fet, jo simpatitzo bastant amb aquesta darrera visió: la ciència i la tecnologia han estat capaces de fer que els sàpiens cada cop visquem millor.

Però és igualment cert que la ciència i la tecnologia tenen els seus límits: per exemple, no poden curar la miopia, l’egoisme ni l’estupidesa humana, que són les que ens poden perdre. Per això el cineasta Michael Moore mai es quedarà sense guions. I per això necessitem més que mai les Humanitats i les Ciències Socials: si hi ha esperança, aquesta passa per a) canviar els cors de la gent i b) modificar les bases del sistema. Per contra, si les persones es desentenen les unes de les altres, o si l’economia i la política continuen funcionant amb regles de joc a curt termini i els seus objectius continuen essent obtenir beneficis immediats –com més millor– i guanyar les properes eleccions, no ens en sortirem.

Així les coses, es pot ser optimista o pessimista. Si s’és optimista, es tracta de fer tot el que un pugui per ajudar que la Humanitat canviï a temps. I si s’és pessimista i es creu que la cosa (ja) no té solució, aleshores per què preocupar-se’n? No estaríem davant d’un problema sinó d’un fet, i no tindria sentit amargar-se per quelcom fora del nostre control.

En tot cas, tant si som optimistes com pessimistes, gaudim de les vacances, mirem documentals tremendistes però també de la Disney… i que Déu hi faci més que nosaltres.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada