juliol 15, 2013 Publicat a Blog Berguedà

En temps de crisi (i àdhuc si no n’hi hagués), és bo que les administracions públiques col.laborin entre si. D’aquesta manera, seran capaces –sumant esforços- d’aconseguir coses que per separat no podrien fer. Alhora, gràcies a les economies d’escala, guanyaran eficiència i estalviaran recursos. Encara, el procés mateix de cooperar resulta positiu en ell mateix, ja que és font d’aprenentatges diversos. En conjunt, els dividends potencials per als ciutadans són molts.

Els beneficis que es deriven d’aquesta creació de sinergies filla del treballar plegats, però, només seran superiors als costos de coordinació -que també hi són- si es deixen de banda els desitjos de protagonisme exacerbat, les temptacions de sectarisme, i les tendències tan comunes a obrar de cara a la g...

juliol 15, 2013 Publicat a Blog Berguedà

Una recent sessió de treball al Fòrum d’Opinió Berguedà sobre la sanitat de la comarca (aprofito per agrair les contribucions dels doctors Mir i Gomà) m’ha permès aclarir unes quantes coses sobre com ho tenim realment. Si hi afegeixo el que vaig aprendre durant el breu període en què vaig treballar al Departament de Sanitat de la Generalitat com a cap de gabinet del Conseller Rius, heus ací les meves conclusions personals al voltant del tema:

1. Segons els indicadors existents, la sanitat berguedana és d’unnivell mig en qualitat i en eficiència, quan la comparem amb la que podem trobar en altres racons del país. Òbviament, hi ha àmbits en què estem millor (sobre la mitjana) i altres en què estem pitjor (sota), però en general no estem malament.
2. Des dels anys vuitanta ençà,

abril 13, 2013 Publicat a Blog Berguedà

Quan els pressupostos públics no arriben a tot arreu i les necessitats col.lectives no deixen de créixer, és lògic que ens plantegem si els ciutadans no hauríem d’implicar-nos més en els afers comuns de la comunitat i donar un cop de mà (addicional).  Això és, al menys, el que propugna el paradigma del govern relacional, que corresponsabilitza a tots (empreses, societat civil, la gent… junt a les administracions) del benestar i progrés dels territoris. El govern relacional, però, no és només una solució als problemes de caixa dels poders públics, sinó també una manera diferent d’organitzar la convivència col.lectiva (compartint el poder, el protagonisme i les càrregues) quan constatem que hi ha reptes inassolibles sense comptar amb la complicitat de les persones (reptes com el canvi climàtic, la seguretat ciutadana, el fracàs escolar… o el manteniment de les faroles -de seguida veureu per què-).

Tot això ve a tomb perquè no fa gaire he tingut una experiència que posa en evidència que el camí cap al govern relacional no serà pas fàcil i que, si més no, té un pre-requisit obligat: que l’autoritat de torn “es deixi” ajudar. Sorprenentment, no sempre passa. Us explico el cas.