Humans, animals i arbres

L’estiu és una època propícia per a lectures diferents, que ens obrin la ment. Enguany, jo he optat -mig per atzar, mig per curiositat- per tres llibres «verds». Sobre la tauleta de nit, encara per encetar, hi ha Walden, o la vida als boscos”de Henry David Thoreau (les reflexions d’aquest escriptor-pensador transcendalista del segle XIX durant els dos anys que va viure en una cabana al bosc, tot un cant al retorn a la natura). D’altra banda, tinc força avançat Liberación animal, de Peter Singer, el gran clàssic del moviment animalista. En aquesta obra es denuncia el patiment innecessari que s’infligeix als animals tant a través dels experiments científics com de la indústria ramadera a l’engròs. És un text del 1975, però malgrat les lleis per millorar els drets dels animals que han anat apareixent, encara no hem avançat prou en aquest tema de profundes implicacions ètiques. I és que, com diu a la introducció Yuval Noah: «La marxa del progrés humà està sembrada d’animals morts».

Finalment, ja he acabat el best-seller La vida secreta dels arbres, de Peter Wohlleben, en què se’ns revela que els arbres parlen entre ells (a través de les arrels, dels sons que emeten i de substàncies odorífiques); que s’ajuden els uns als altres, i que també competeixen («al bosc, impera la llei del més fort» -adverteix-); o que la seva salut depèn de l’estabilitat del bosc com a ecosistema, i que pateixen, i a la ciutat encara més, de manera que la majoria no arriben a vells! Descobrim igualment que els arbres fins i tot es desplacen, a través del canvi generacional -arriben a travessar continents sencers-, i que necessiten descansar tant com nosaltres: la privació de son els provoca efectes negatius. Però el més sorprenent és que Wohlleben sosté que els arbres tenen memòria, emocions i un caràcter propi -n’hi ha de prudents i d’agosarats-, i que saben comptar i posseeixen alguna mena d’intel·ligència. Excés d’antropomorfisme? (és a dir, projecció de qualitats humanes en altres sers vius). O a la inversa, el problema és que som uns «especistes» i ens hem acostumat a veure com a objectes tot allò que no és humà? En tot cas, després de llegir el llibre, no pots tornar a mirar els nostres boscos de la Catalunya Central amb els mateixos ulls? tot i sabent que no n’hi ha cap «d’originari», perquè els boscos primaris varen desaparèixer fa segles. Precisament, potser hauríem de prendre model de països com Alemanya, que han decidit que com a mínim un 5% dels terrenys forestals s’han de deixar al seu aire (boscos «alliberats», se’n diuen, i serien el revers dels parcs naturals, que es cuiden molt).