Entre els diferents factors que marquen el present i condicionen el futur dels territoris, un de crític que cal anar seguint, analitzant i gestionant és la demografia: quants serem i com serem té implicacions profundes en tots els ordres de la vida. És fàcil d’entendre: si en una determinada zona no hi ha prou habitants, minven les possibilitats de què allí es disposi de serveis, equipaments i oportunitats suficients i de qualitat; de la mateixa manera, si hi ha un excés de població, la qualitat de vida se’n pot ressentir.
La massa crítica humana, doncs, és fonamental per al progrés dels territoris, i en aquest sentit hem de constatar que a les comarques centrals de Catalunya tenim més problemes de despoblament (especialment en els petits municipis), de feblesa demogràfica (els nostres 400.000 habitants representen poc més del 5% de Catalunya i, per tant, el seu pes en el conjunt del país és molt limitat) i de desequilibri (el 84% dels municipis del nostre àmbit territorial tenen menys de 5000 habitants -la majoria estant per sota dels 1000 residents-, mentre que només 9 municipis sobrepassen el llindar de les 10.000 persones), que no pas de saturació. Això fa que una part substancial de la nostra població depengui de les infraestructures viàries i de telecomunicacions i eventualment del transport públic per a tenir accés a serveis i oportunitats bàsiques. Cal no oblidar-ho.
Continuarà essent així en el futur a curt i mig termini? Les previsions de l’Idescat apuntaven a què podríem sobrepassar els 414.000 habitants al 2026. Posteriorment, es continuaria creixent de forma moderada fins al 2040, i a partir de llavors els increments demogràfics s’anirien alentint.
Val a dir que tots aquests creixements es basaran no pas en la diferència entre naixements i defuncions (que es preveu negativa, donades les nostres baixes taxes de fecunditat), sinó en els immigrants que rebrem -sobretot de l’estranger-. I és que fins a mitjans de segle s’espera un boom demogràfic en molts països en desenvolpament, especialment a l’Àfrica, que al 2050 haurà duplicat la seva població i arribarà als 2300 milions de persones -la majoria, joves-. Si hi afegim que l’Àfrica econòmicament continuarà essent el continent més endarrerit, i que hi preval el mal govern (corrupció, autoritarisme, estats fallits…), queda clar que s’incrementarà significativament la pressió migratòria cap a Europa. I vista la poca eficàcia que la Unió Europea està demostrant en la seva capacitat d’endreçar i gestionar els fluxos migratoris, cal concloure que els països europeus (i Catalunya destacadament, en tant que país pròsper i geogràficament proper) experimentaran l’arribada de grans contingents de nova població que alteraran els seus equilibris i tindran efectes -bons i dolents- en l’economia, la política, la cultura i la societat.
En qualsevol cas i resumint: a les comarques centrals catalanes, en els propers anys serem més (però no gaire més), més diversos i potser més desiguals (pobles/ciutats).
<PUBLICAT A ‘REGIÓ7’, AL NOVEMBRE DE 2018>
Follow
Deixa una resposta