0

Els micropobles

S’entén per “micropoble” un municipi amb menys de 500 habitants. A Catalunya en tenim 336 (el 35% del total), 33 dels quals no arriben als 100 veïns. En el cas de la Catalunya Central, n’hi ha 74, d’aquests poblets: 21 al Berguedà, 19 a Osona, 12 al Solsonès, 13 a l’Anoia, 6 al Bages i 3 al Moianès.  Són, a més, diversos entre sí, per extensió, orografia o renda; molts d’ells, però, tenen una mitjana d’edat de la seva gent elevada.

És evident que la migradesa de població (que, a més, sovint està distribuïda en diversos nuclis o vivint de forma dispersa) explica moltes de les seves problemàtiques, però ens equivocaríem si penséssim que els micropobles són un anacronisme o que els seus reptes només concerneixen aquells que hi viuen.  En primer lloc, els micropobles son l’expressió de gent arrelada al territori que vol seguir-hi vivint i fer-ho amb normalitat; sense ells, Catalunya seria senzillament una altra cosa.

D’altra banda, la sort dels micropobles ens interesa a tots, perquè malgrat només apleguen l’1% dels catalans, els seus termes municipals sumen el 33% del territori del Principat. És a dir, tenen cura d’una tercera part del país, en benefici de tots (perquè sabem que un territori descuidat és font de problemes).

En canvi, són raquítics els recursos de què disposen aquests pobles per a atendre els seus habitants i per a fer l’esmentada funció de gestió del territori i del ric patrimoni cultural que també atresoren. Si hi afegim que la vida en aquestes viles no acostuma a ser fàcil -perquè la falta de massa crítica impedeix gaudir de molts serveis, infraestructures i equipaments-, aleshores entendrem que una amenaça plana sobre el demà dels micropobles.  La demografia reflexa aquesta incertesa de futur: l’Idescat preveu que d’aquí al 2033, 6 de cada 10 municipis de menys de 500 habitants hauran perdut població –per contra, gairebé tots els municipis de més de 5.000 habitants n’hauran guanyat.

Així, doncs, si realment volem fer efectiva la igualtat d’oportunitats per a tots els catalans, visquin on visquin, i si no oblidem que necessitem que hi hagi gent al territori que el vetlli, aleshores haurem de disposar de polítiques de reequilibri territorial que ajudin als micropobles a tirar endavant.

Polítiques que assegurin l’accessibilitat a aquests pobles, i un servei de transport públic o compartit que els connecti a una ciutat de referència. També és vital que hi arribin les telecomunicacions i que hi estiguin garantits els serveis mèdics i l’atenció a la gent gran (tingui’s en compte que el 29,8% dels habitants dels micropobles tindran més de 65 anys, al 2033 ). Igualment, cal fer un esforç per preservar les escoles allí on hi hagi un mínim d’infants (sense escola, les famílies se’n van) i facilitar que els joves s’hi puguin guanyar la vida.

Tot això requereix de diners addicionals i de normatives adaptades a les especificitats dels micropobles, a més de l’ajut  dels consells comarcals -imprescindibles per a donar-los suport tècnic i proveir aquells serveis públics que els ajuntaments més petits no poden prestar per si sols.

(Article publicat al diari Regió7)

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada