0

AIXÒ VA DE CONVIVÈNCIA

(Article publicat al diari Regió7 el 30/05/2019)

Un tema ha planat sobre la campanya per les municipals que va culminar diumenge passat: el de la convivència. I s’ha fet present malgrat que els polítics n’han parlat relativament poc, i tot i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el perquè). No. Si ha destacat ha estat perquè els ciutadans, quan s’han adreçat als candidats, han tret aquest assumpte una vegada i una altra (de la mateixa manera que n’han parlat durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els altres… han predominat sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa.  I en totes les converses,  la conclusió ha estat sempre la mateixa: als pobles i ciutats, cada cop és més difícil conviure.

Per què passa això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara «afortunats»). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrès i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi més a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.

Però, si és tan important, tot això, per què els polítics n’han parlat tan poc? Senzillament perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes  no s’arreglen amb una partida pressupostària més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem de (re)aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, de la mateixa manera que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable (no són banderes ni de «dretes» ni d’«esquerres», sinó de sentit comú); i hem d’estar disposats a negociar per arriba a acords i a pensar en el mitjà termini, en lloc d’exigir-ho «tot» i «ja». O això, o –més d’hora que tard– el caos.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada