http://www.parajumpersbelgium.be https://www.parajumpersonlinesale.be http://www.canadagooseonsale.be http://www.troilus.es http://www.maclorry.be
0

Presentació personal

ÍNDEX:

L’inici d’aquesta història
Infància i adolescència. Uns primers anys musicals
Els anys de joventut
La vessant professional
El biaix internacional
La família
La vida associativa
Les aficions
I a partir d’aquí, què?

L’inici d’aquesta història

Vaig néixer  a principis de febrer de l’any 1967 (un dijous en què cohabitaven a la cartellera del moment els films “Nacida Libre”, “Arde París” i “Amor a la española”), fruit de l’enllaç entre, d’una banda, les famílies Mas-Caselles (gent d’ordre, arrelada al Berguedà) i els Biarnés-Costa (segurament d’origen occità, i proclius a moure’s i, en algun cas, a emprendre). Tots ells, homes i dones treballadors (de classe i de caràcter),  tossuts  i amb una ètica personal insubornable.

nen enq1Recordo una infància feliç i ocupada en mil afers analògics -encara no havien arribat les temptacions tecnològiques-, transcorreguda a Berga. Eren temps en què no hi havia telèfon a casa, els canals de TV eren tot just un i mig -TV1 i TV2, que es veia boirosament i a estones-, i políticament encara es vivia en la nit del franquisme. Estudiava al col·legi La Salle (un cop enllestits els pàrvuls a les Carmelites) i m’anava prou bé, alhora que m’agradava acompanyar el meu avi a descobrir racons de la comarca els caps de setmana.

Infància i adolescència: uns primers anys musicals

Als 10 anys, però, la meva vida va donar un tomb quan vaig ingressar a l’Escolania de Montserrat, després de dos anys de preparació i un dur procés de selecció (això és veritat, però també que els aspirants no eren multitud). Així, dels 10 als 14 anys la meva llar fou Montserrat, en règim d’internat: només anàvem a casa uns dies per Nadal i per Setmana Santa, i un mes a l’estiu. Allí es va acabar de modelar el meu caràcter  (independent, emprenedor, resilient…) i els valors bàsics que encara avui m’inspiren.

escolania enq

jove enq1

En aquells temps llegia el diari disciplinadament cada dia, devorava llibres (dos o tres a la semana, de tot tipus) i pràcticament no tenia tracte amb la televisió. Els escolans, a més d’estudiar com qualsevol altre xicot de la nostra edat (això sí, en classes de 10 o màxim 12 alumnes) i fer 5 hores de música al dia, fèiem excursions per la muntanya, jugàvem a futbol, bàsquet i vóley, i cantàvem cada dia un parell de vegades davant de la gent -a la basílica, on s’hi podien aplegar des de mitja dotzena de persones a alguns milers, segons l’època de l‘any- ; així, no és estrany que mai no m’hagi costat gaire enfrontar-me a auditoris grans.   Vaig ser també “l’ancià” (una figura entremig de la de delegat i la de responsable) de la meva promoció (i, al darrer curs, de tots els escolans); potser d’aquí arrenca la meva vocació per la cosa pública,  que després em va portar a fer de delegat a l’Institut i a la Universitat, i a implicar-me i presidir diversos grups i entitats.

Els anys de joventut

pianista enqAls 14 anys torno a Berga i curso el batxillerat a l’institut Guillem de Berguedà. Foren anys d’intensa vida social, cívica i cultural, participant de l’Orfeó Berguedà, la Cobla Ciutat de Berga, Hora3, el Cercle Juvenil Berguedà, la JNC…. Al mateix temps, feia feinetes per guanyar-me alguns diners: des de músic fins a professor particular (aprofitant que al batxillerat col.lecionava els excel.lents, més per facilitat natural que per colzes -tot i que hi posava més hores que no pas la mitjana del personal, certament, i al final això de les notes té molt de comparatiu-), passant per patge dels reis d’Orient o el que s’escaigués. Mai no m’ha fet mandra ni m’han caigut els anells per treballar del que pertoqués.

Arribat el moment, vaig anar a la universitat. Era conscient de tenir el privilegi de ser el primer de la meva família que guanyava un títol superior, i en realitat varen ser tres: dues llicenciatures i un màster. La facilitat per estudiar –recompensada amb bones qualificacions- em deixava temps per a fer altres coses: música, activisme, excursions…

La vessant professional

A l’hora de plantejar-me el meu futur professional, vaig enfocar-me cap a la ‘cosa pública’. Així, vaig estudiar Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (sóc de la segona promoció de la facultat, que d’altra banda va ser el primer centre d’aquest tipus -i durant uns quants anys, l’únic- a Catalunya). També vaig acabar la llicenciatura en Dret, a la Universitat de Barcelona (de quan les llicenciatures duraven cinc anys).

Vaig complementar aquesta base formativa amb un Màster en Gestió Pública (de nou, la segona edició del primer MGP que hi va haver a Catalunya; per tot plegat, no deixàvem de sentir-nos pioners), un màster que durava dos anys a temps complet.

Amb Jordi Pujol

Sumant-ho tot, doncs,  crec que la formació inicial que vaig rebre era prou sòlida, i els diversos cursos i activitats de capacitació que he seguit fent des d’aleshores –perquè mai s’acaba, això- m’han permès seguir al dia i a l’ avantguarda de tot el que es refereix a la gestió pública i a la ciència política. Però la teoria sense una bona pràctica és insuficient. Per això em vaig proposar de viure aquestes disciplines i els respectius mons des de dins.

La meva primera feina va ser a la Secretaria General de Joventut de la Generalitat, on vaig estar sis anys, desenvolupant funcions diverses: vaig començar portant els temes internacionals de la casa (l’Oficina europea de la Joventut, l’Info-Point Europe, les relacions internacionals de la Secretaria…), i vaig acabar dissenyant i dirigint l’Observatori Català de la Joventut.

obrint forum joves SXXI

Després vaig treballar a l’ajuntament de Calafell, i al cap d’uns anys també tindria ocasió de conèixer el Departament de Sanitat de la Generalitat (en aquest cas, com a cap de gabinet del Conseller Rius). Crec que és fonamental viure l’administració pública des de dins aquells que volem canviar-la, perquè és un món diferent, complex i ple de contrastos.

De totes maneres, sempre he tingut el cuc emprenedor, i l’any 2000, quan ja em vaig sentir preparat, em vaig decidir a instalar-me pel meu compte creant l’Institut Àgora juntament amb dos socis més. He estat tant l’administrador de la societat com el seu director durant quinze anys.

Actualment, sóc el Director-Gerent del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, i l’objectiu que m’he proposat en aquesta nova etapa professional és fer el Colpus més útil tant a la societat com als propis col·legiats. Estic convençut que des de la ciència política i la sociologia podem fer una valuosa aportació a la comunitat, perquè els reptes -problemes i oportunitats- del segle en curs tenen tots ells solució si se sap gestionar la transició des del vell al nou món. Doncs bé, en això precisament som experts els politòlegs i els sociòlegs: ajudarem a comprendre els canvis a què ens enfrontem, i contribuirem a dissenyar els camins que ens han de portar a un futur millor -construint-lo entre tots i totes.

A tot això, sempre he compaginat la tasca de consultoria amb la docent, impartint classes a màsters i postgraus d’universitats catalanes i valencianes (actualment al postgrau en gestió gerencial local de la URV i al postgrau en lideratge i governança local de la UAB), a la Universidad de Salamanca i a la Camilo José Cela (sobre lideratge polític) i a la Universidad Peruana de Ciencias Aplicadas (sobre “Gestió Pública per Resultats”). També he ensenyat “Anàlisi de l’Entorn Social” a l’Escola Superior de Relacions Públiques i Publicitat de Barcelona.

El ‘biaix’ internacional

Tota la meva vida ha estat molt marcada per la dimensió internacional. Tant a nivell personal com professional i associatiu,  he viatjat molt, i he col.laborat i he fet coses amb gent de molts països diferents. En aquest sentit, em sento privilegiat, perquè estem visquent l’era de la globalització, i per tant totes les coses tenen (es percebi clarament o passi desapercebut) una dimensió internacional, com he tingut  l’oportunitat de veure i de viure. A banda, he après molt, anant pel món, i he arribat a la conclusió que: a) els catalans no som ni millors ni pitjors que altres grups nacionals, però som diferents i mereixem el mateix respecte; b) no tot és relatiu -hi ha algunes, poques, veritats i principis universals-, però moltes coses sí que ho són, per la qual cosa no val la pena fer qüestió de tot i cal ser més tolerant.

A bord del Nippon Maru, fent camí de Tokio a Barcelona

La família

Els Biarnesos no som gaire de mostrar exteriorment els nostres sentiments, ni de fer de la família bandera d’ostentació cap enfora (ben al contrari, procurem preservar el terreny privat a recer d’intrusos), però per a nosaltres els vincles de sang són sagrats i incondicionals.

Porto junt a la meva parella ja més de 20 anys, i només puc tenir cap a ella paraules d’agraïment i el desig que puguem continuar junts la resta de les nostres vides. Els meus dos fills ja comencen a ser força autònoms, i dono gràcies que se n’estan sortint prou bé. Això sí, la paternitat és sense dubte el projecte més difícil de tots els que he emprès, i sempre tens la sensació que, si tornessis a començar, ho podries fer millor.

Pel que fa als meus pares,  són d’aquella generació que ho ha donat tot -sacrificant-se  sense queixar-se- per tal que els fills poguéssim tenir una vida millor que la seva. I ho han aconseguit. Els va tocar aixecar un país que ho tenia tot per fer, i fer-ho en un context difícil. Agraïment, doncs, és poc. El millor tribut que els podem fer és preservar el seu llegat. Feina hi tindrem.

La vida associativa

No exagero gens si dic que les activitats relacionades amb la pertinença a entitats i grups sense afany de lucre ocupen actualment un terç del meu temps. Per a mi, això és important, perquè una vida dedicada a fer diners o a fer carrera no m’interessa (un cop arribés al final de trajecte, en el moment de la mort, quin sentit hauria tingut?), ni tampoc una vida purament hedonista -dedicada a gaudir dels plaers d’aquest món: això està molt bé, però no s’ha de confondre els mitjans amb les finalitats.

Per això he estat i en alguns casos segueixo vinculat a moltes associacions: culturals (l’Orfeó Berguedà, la Cobla Ciutat de Berga), juvenils (el Cercle Juvenil Berguedà, la JNC, Hora3), cíviques (l’Associació Arrels, l’Associació Catalana de Professionals), polítiques, etc.  També he iniciat o format part de diverses campanyes reivindicatives, com ara la que va batallar per poder anar a 120 km/hora per la C-16, o com ara un moviment per la dignificació de les pensions de viduïtat (vegeu l’apartat“Les meves causes”), o com una campanya per parar una macrourbanització sense sentit al Vallès. I això que, d’entrada, sospito de les plataformes NYMBI –“no en el meu pati del darrera”- que proliferen arreu; sovint, responen a interessos particulars del tot legítims però que no haurien de sobreposar-se a l’interès general (sense negar alhora que a vegades s’utilitza el pretext de l’interès general per fer barrabassades: i és que tot és molt confús i complex, però per això mateix hem d’aclarir-nos abans de deixar-nos dur per l’activisme!).

Tot plegat suposa dedicar-hi molt de temps i molts de diners, però paga la pena, i penso que tots tenim l’obligació moral de posar el nostre granet de sorra al bé comú.  És més, tal i com estan les coses en general, a partir d’ara (i això ja havia estat així en el passat, fins no fa pas tants anys), moltes coses o es faran gràcies a la participació desinteressada de la gent, o no es faran. Les administracions públiques ja no poden fer-ho tot –i a més, és bo que sigui així, si no volem esdevenir éssers dependents.

Les aficions

Si algú té curiositat per saber-ho, les poques hores en què no estic treballant o fent activitat cívico-associativa, les dedico a diverses aficions: des de menar un tros de terra (vull dir, plantar i collir coses), fins a compondre música, fer i inventar-me còctels, o llegir. De totes maneres, no hi crec gaire en les distincions entre feina/oci/compromís cívic. Per a mi, totes tres coses estan molt lligades i són difícils de destriar; jo m’ho passo bé treballant, i intento que la meva participació en causes i grups no lucratius doni resultats i m ‘ompli. De fet, m’ha permès conèixer i tractar gent molt interessant.

amb en enric juliana espai hayek

Amb en Lluís Torner

I a partir d’aquí, què?

Segurament ja he disposat de més de la meitat de la meva vida, però la meva sensació és que encara haig de fer moltes coses. Alguns dels reptes existencials clàssics ja els tinc acomplerts: ja he format una família, ja he escrit un llibre, ja he plantat un arbre (de fet, una vintena de fruiters, al camp on m’entretinc fent de pagès), i ja he corregut mig món.

Tot i així, la meva llista de “pendents” és encara llarga: tinc previst publicar algun dia un recull de les composicions de música que tinc mig arranjades; espero poder visitar en el futur l’Àfrica negra (que sense dubte serà el continent que acabarà emergint amb força abans no acabi el segle XXI); i se m’acumulen els llibres pendents de llegir i d’escriure.

Professionalment, estic donant voltes a diferents possibles nous projectes d’emprenedoria que voldria tirar endavant, preferiblement des del Berguedà (així també ajudaríem, de passada, a què la comarca es recuperés). I pensant en com deixar el món una mica millor del que l’hem trobat, em faria igualment il·lusió contribuir un temps a la política berguedana, quan les circumstàncies m’ho permetin (segurament, més tard que no pas d’hora). En això, crec que hauríem de fer com els antics grecs: tothom hauria de dedicar una part de la seva vida a exercir responsabilitats públiques, perquè tan dolent és que deleguem del tot aquestes tasques en uns pocs (que perden contacte amb el món real, mentre la gent es despreocupa del bé comú i perd la visió global de les coses) com que hi hagi qui es perpetuï en els càrrecs públics. Per cert, els grecs eren molt exigents amb els seus governants: molts d’ells acabaven a l’exil.li, o a la presó, o fins i tot ajusticiats (i a vegades simplement per incompetència). En tot cas, la política local és la mare de totes les polítiques, i la més sacrificada però també la més agraïda de totes, perquè veus el resultat dels teus esforços i tens la satisfacció de sentir-te útil. Això compensa amb escreix totes les critiques que es reben i totes les renúncies i esforços que implica fer.

Per tant, confio que no m’avorriré en el que em pugui quedar de vida. Per a mi, cada dia és un nou començar i una nova oportunitat, i hem d’estar agraïts del privilegi que tenim de viure. L’únic pecat mortal és no saber què fer amb la vida, o llançar la tovallola.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*