buy windows 10 product key office 2016 product key office 2016 product key buy office 2016 product key
0

Les meves causes

Què hi hem vingut a fer, a aquest món? Aquesta deu ser la pregunta clau que tots ens fem en algun moment o altre. No sé si mai se’n té una resposta bona i definitiva, però d’una cosa n’estic convençut: al marge de què hem de procurar gaudir de l’aventura de viure (malfiem-nos d’aquells que ens diuen que hem vingut a la Terra a patir!), tot plegat no es pot reduir a passar-ho bé. Si no deixem aquest planeta una mica millor del que l’hem trobat en arribar-hi (si més no, per als nostres fills), quin sentit tindria, tot plegat? I no s’hi val a dir que no hi podem fer res: SÍ que podem! Només no poden aquells que no ho intenten. En tot cas, així ho veig jo, i us poso un parell d’exemples de com he viscut aquesta filosofía.

El cas de les pensions de viduïtat

Quan m’han demanat la meva col.laboració desinteressada per a una bona causa, no he dit pas que no. Això va passar l’any 2004, quan el diputat Carles Campuzano va adreçar-me una senyora gran (Pilar Mora) que havia acabat de descobrir a través del drama d’amigues seves el problema de les vídues condemnades a malviure amb pensions  de misèria. La senyora Pilar tenia una empenta formidable, pero no gaire idea de com funcionava el món de la política, de les institucions i dels mitjans de comunicació, i per això em va demanar que l’ajudés a endegar una campanya en pro de la dignificació de les pensions de viduïtat.  Vàrem començar de zero: des de l’Institut Àgora vàrem estudiar el tema, vàrem plantejar-li una estrategia de lobby, vàrem elaborar per a ella un dossier amb un bon argumentari i propostes quantificades i justificades (que eren alhora ambicioses però viables), i la vàrem convèncer que si volia estar en condicions d’aconseguir resultats i que els polítics li fessin cas, primer de tot calia crear una entitat (l’Associació Ciutadana pels Drets de les Dones), aconseguir col.laboradors i voluntaris, i guanyar-se la credibilitat i la notorietat públiques.

Amb aquest objectiu vàrem iniciar una campanya de recollida de signatures a Catalunya i a tot l’Estat, que va acabar aconseguint més de 750.000 firmes. En paral.lel, vàrem treballar el tema dels mitjans de comunicació: vàrem fer famosa la senyora Pilar, que va aparèixer en tots els diaris, ràdios i televisions importants de Catalunya i d’Espanya (cosa que ajudava a incrementar el nombre de firmes i la visibilitat de la nostra reivindicació). Finalment, tenint ja tots els cartutxos, vàrem dur a terme l’ofensiva política i institucional: vàrem entrevistar-nos i negociar amb els partits polítics, vàrem ser rebuts pel President del Parlament de Catalunya, i vàrem anar al Congreso espanyol a fer entrega de les signatures. Allí ens va rebre la vicepresidenta del Congrés i una delegació de representants de tots els grups parlamentaris, els quals varen prendre el compromis de millorar les pensions de viduïtat. I, efectivament, en els anys seguents hi varen haver progressos en el tractament d’aquestes pensions.

Durant tot aquest procés vaig tenir ocasió de conèixer moltes senyores vídues, i les penes que havien de passar. Per això, les moltes hores i esforços que vaig dedicar al tema em varen semblar més que ben pagades amb les millores que vàrem aconseguir.

Campanya A 120 km/hora per la C-16

M’indigna molt que l’Estat (el d’allà, el d’aquí o el que sigui) vulgui controlar la meva vida fins al detall i dir-me què haig de fer i com ho haig de fer, com si fos un menor d’edat. Entengui-se’m be: no sóc pas àcrata, perque no tinc cap dubte que per a què una comunitat sigui viable cal que hi hagi normes de convivència i algú que les faci complir (sense oblidar que el més efectiu és que siguin els membres de la pròpia comunitat qui s’encarreguin d’això). El problema és que tots els poders tendeixen a expandir-se i a extralimitar-se, condicionant innecessariament el dret de tothom a viure com li plagui sempre i quan no molesti al seu veí; i quan aquesta extralimitació es dóna, aleshores cal plantar cara.

120kmcampanyaPosaré un exemple recent i proper d’aquest tipus d’abusos. Resulta que al Berguedà ens havien fet una magnífica autovia de dos carrils entre Manresa i Berga -la C16-, però aquells que vetllen tot el dia –i tota la nit, sembla- pel nostre bé varen decidir que només s’hi podria circular fins a un màxim de 100 km/hora. Curiosament, a la veïna autopista Terrassa-Manresa (una via molt pitjor tècnicament i, per tant, més perillosa) sempre s’hi ha pogut circular a 120km/hora, de manera que quedaven en evidència els arguments -mai concretats del tot- dels que des de Barcelona asseguraven que era imposibleapujar els límits de velocitat de la C-16 a 120 km/hora per raons tècniques de seguretat. L’afer em revoltava, i per tant vaig parlar-ne amb amics i coneguts del Berguedà i a partir d’aquí vaig llançar una campanya per normalitzar els límits de velocitat. Vàrem obrir una web a Internet i un grup de causes al Facebook, recollint suports i signatures online (al final, més de 1500); vàrem parlar amb i apretar els polítics i les institucions locals (moltes de les quals varen aprovar mocions a favor de la reivindicació); vàrem celebrar reunions de treball amb el Secretari de Mobilitat de la Generalitat; i vàrem portar la campanya als mitjans de comunicació. Al final ens en vàrem sortir, no sense haver viscut més d’un moment de tensió ni sense haver rebut més d’una cicatriu (ja se sap: res és gratis, i qui es belluga té molts números per rebre). El millor de tot, però, és que, en els mesos que portem amb els nous límits de velocitat, la sinistralitat a la C-16 ha baixat i tot.

Què hem aconseguit, doncs? Primer, una victòria simbòlica: deixar clar que els poders públics no tenen carta blanca a l’hora de restringir drets i llibertats, per molt que ho venguin en nom del ‘bé col.lectiu’ i del ‘per si de cas’: qualsevol limitació ha de ser proporcional i justificada (sense oblidar que sempre suposa un cost per al ciutadà). D’altra banda, hem aconseguit un avantatge pràctic important per als conductors: estalviem deu minuts de viatge per trajecte i la tensió d’haver d’estar pendent tothora de mantenir una velocitat que no és la que la via convida a dur (per la qual cosa, les multes per excedir els 100 per hora eren freqüents). I finalment, hi ha també un tema de psicologia humana amb incidència en el desenvolupament territorial: mentalment, el Berguedà ara està a una hora de Barcelona. Sobrepassar aquest límit de l’hora de viatge feia que el Berguedà es veiés com un territori llunyà (encara més perifèric del que és) i que a vegades quedés fora de la consideració per a  empreses, turistes i ciutadans en  general a l’hora de plantejar-se’l com un lloc on fer-hi coses.

Altres projectes

De projectes d’aquest tipus en podria comentar uns quants més: des del grup de suport que a principis dels anys noranta un grup de joves vàrem crear per donar suport als lituans en el seu aixecament per la democràcia i la sobirania (encara recordo amb emoció el moment en què vàrem portar a Barcelona la filla d’un dels diputats lituans que en aquelles hores estava tancat dins del Parlament de Vilnius encerclat pels blindats russos, i no teníem gens clar que no s’anés a produir una massacre)  fins a un projecte de l’Associació Catalana de Professionals (un conjunt de vídeos) per convidar a la reflexió i al debat sobre com podria ser en cada àmbit sectorial una Catalunya amb Estat propi, passant per una campanya peraturar al Vallès una macrourbanització sense sentit en plena bombolla financera, immobiliària i especulativa espanyola (afortunadament, vàrem aconseguir endarrerir el seu inici fins que la crisi va acabar cancel.lant la inversió -ben mirat, els inversionistes no ens ho agrairan mai prou!).

D’aquestes experiències,  amb el temps he après una cosa molt important, una cosa que avançava abans i que en el seu moment el President Obama va popularitzar (i després altres han imitat): Sí que podem!(Yes, we can). Quan sumem forces i fem les coses bé, podem canviar el nostre món. I no s’hi val a esperar que el canviïn els altres, perquè els altres poden estar esperant exactament el mateix de tu. En tot cas, qui no hi fa res, no té dret a queixar-se. Alerta, però, amb l’activisme compulsiu: ni ‘todo el mundo es bueno’, ni totes les causes són positives, ni necessàriament la raó està repartida en parts iguals. Estadísticament, fins i tot diria que moltes de les protestes que grups de ciutadans han fet i estan fent són tan legítimes i comprensibles com simplistes en les diagnosis i equivocades en les solucions que plantegen (això, quan plantegen solucions més enllà de la queixa, que no sol ser gaire habitual). No n’hi ha prou amb tenir una motivació bona: com se sol dir, l’infern n’és ple, de bones intencions. El que sí és important és que la gent pugui expressar-se, i que els conflictes es posin sobre la taula i s’abordin enlloc de deixar que es podreixin (o de negar-los, com fan els conservadors).

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*