http://www.parajumpersbelgium.be https://www.parajumpersonlinesale.be http://www.canadagooseonsale.be http://www.troilus.es http://www.maclorry.be
0

La gent gran: problema o oportunitat?

Si per problema entenem una situació sobre la qual podem incidir (al menys, en un cert grau) i que ens complica la vida, aleshores, clarament, la gent gran no pot ser cap problema, per dues raons. En primer lloc, perquè no està en les nostres mans -afortunadament- que hi hagi més o menys gent gran; des d’aquest punt de vista, la gent gran -com la pluja, o com la loteria- no és un problema sinó un fet, una realitat (i com diria el proverbi: “Si no hi pots fer res, per què et preocupes enlloc d’acceptar-ho tal com ve?”). És més: posats a valorar aquest fet, personalment diria que és una sort néixer en l’època històrica en què més gent pot viure més anys….

D’altra banda, la gent gran és una gran ajuda per a moltes famílies:  què farien tantes llars, avui, sense la pensió dels jubilats que complementa els ingressos, o sense la col.laboració dels avis en la cura dels nens petits?

Així, doncs, queda clar que la tercera edat no pot ser vista com un problema. Més aviat el problema el tenim la resta, els no-vells.Respectem com es mereixen aquells que ens han llegat el món de què gaudim? (un món que, si més no a casa nostra, és clarament millor que el que ells es varen trobar i han transformat amb tant d’esforç). I sabem treure prou ‘profit’ d’aquests actius platejats que són els nostres pares i avis?

El tema és rellevant. Això és indubtable quantitativament parlant: la gent de més de 65 anys són el 20,6% de la població total a Berga, i el 22,7% al Berguedà  (a Catalunya, aquesta franja d’edat suposa el 17,3% dels catalans). El percentatge d’avis entre els ciutadans que encara exerceixen el seu dret de vot és fins i tot força superior al seu pes demogràfic, malgrat la qual cosa, curiosament, els partits polítics no els mimen gaire: al mateix Ajuntament de Berga, no trobareu cap regidor sènior

Però la qüestió de la vellesa també és important qualitativament. Ens hauríem de preguntar tots plegats: quin és el paper que ha de jugar la tercera edat a les nostres societats? I com hauríem de tractar la generació dels actuals ancians?

Respecte a la primera pregunta, si simplifiquem la cosa, bàsicament hi ha tres possibles respostes. Per a alguns, els vells són una càrrega, o al menys no són prioritaris, i cal dedicar els recursos i l’atenció sobretot a infants i joves; no cal dir que aquesta és una línia argumental perillosa… Per a altres (entre els quals em compto), les persones grans són un tresor i una oportunitat; de seguida ho argumentaré. Finalment, els paternalistesconsideren la gent gran com a sers dependents, que hem de protegir. En part tenen raó: per descomptat que hi ha ancians que no es poden valer per si sols, i que hem de cuidar tot exercint la solidaritat intergeneracional (que es pot fonamentar en criteris morals -la dignitat de la persona, tingui l’edat que tingui- o en criteris utilitaristes: nosaltres també podem ser vells dependents, el dia de demà!).

Però hi ha moltes altres persones grans que estan en perfectes condicions físiques i mentals, i que tenen temps i ganes de fer coses per a la comunitat, perquè entenen que la vida no pot reduir-se a reposar, gaudir de les coses boniques (tenint tot el dret de fer-ho, evidentment) i practicar el ‘qui dia passa, any empeny’. És per això que jo veig la gent gran com una gran oportunitat. Doncs bé, estem desaprofitant a molts d’aquests sèniors en “atur social” .  N’hi ha molts, és clar, que ja són actius en entitats, projectes i a nivell privat-familiar. Però n’hi ha molts altres més que ho podrien també ser si:

a)    Els ho demanéssim (a cadascú, allò que millor pot aportar: treball voluntari, ensenyaments i assessorament des de la seva experiència de vida, testimoniatge de valors, lideratge…);

b)   Els ho facilitéssim (perquè la contribució al bé comú s’ha de reflexionar, organitzar, preparar, donar-hi suport…); i

c)    Els ho agraíssim (no només les noves contribucions; també les que ja han fet al llarg de la seva vida).

Massa sovint fem exactament el contrari:

a)    Donem per fet que els vells no poden aportar res de bo, que ja estan amortitzats i obsolets (el mateix concepte de ‘vell’ ja sona pejoratiu –compareu-lo amb el de ‘jove’-);

b)   No se sol preveure programes ni mecanismes per a recollir l’energia de la tercera edat (els programes de foment de l’envelliment actiu, quan hi són, solen limitar-se a posar en forma als ancians);

c)    Ignorem el deute que tenim amb les nostres persones grans.

Les coses, però, estan a punt de canviar. El canvi demogràfic donarà més força a les conhorts de gent gran (cada cop més nombroses), i el seu perfil serà diferent: seran persones amb més formació, més connectada entre si, amb més capacitat adquisitiva -potser-, i amb més informació i expectatives, que no en tindran prou amb anar jugar al dòmino al cafè. Correlativament, el seu pes social també es revaloritzarà: n’hi haurà molts que es jubilaran més tard -uns per força, altres per elecció-, el mercat els tindrà molt en compte com a consumidors, i  la política no els podrà ignorar més -perquè ja no es limitaran a votar: voldran manar-. Serà la revolució gris. I jo sóc de l’opinió que els seus efectes no seran gens grisos, sinó força positius, perquè serà una generació capaç d’actuar generosament i mirant de forma valenta cap al futur… precisament perquè, arribats a l’etapa final de la seva vida, ja no tindran res a perdre-hi i pensaran més en el benestar dels seus fills i nets que no pas en el propi.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*